Sempre faré quilometres per una bona truita de patata i ceba, o sortiré de casa de nit per menjar-la al Neptú
Per Nadal hi ha gent que menja molt i d'altres que mengen bé. I els que procurem que les dues coses no siguin gens incompatibles. Particularment els dies assenyalats tinc clar el què tocarà. No necessàriament per tradició familiar, però una bona escudella i una millor carn d'olla no han de faltar a la taula de Nadal i a casa ja ho hem fet tradició, ara sí. Com el dia de Sant Esteve els canelons, de quinta gamma ho reconec, abans no em renyi en Salvador Garcia-Arbós. M'agrada el peix i el marisc, si arriben a taula, i és evident que, quan es pot, crec saber apreciar els plaers que ofereixen els magnífics restaurants que tenim a casa nostra. Però em motiven molt les cuineres o els cuiners que dediquen hores a l'elaboració d'un plat i als quals moltes vegades no dediquem el temps suficient per felicitar-los pel que ens han ofert a taula. En aquest sentit voldria destacar haver provat un magnífic filet Wellington elaborat per Elena Bosch, la meva cunyada, al punt de cuit i, acostumats a bons arrossos de casa, un de genial cuinat amb hores i cura, pel cunyat que celebra la seva onomàstica el primer dia de l'any.
Vull dir amb tot això que, més gourmand que gourmet, m'agrada menjar el que em serveixen sense massa vegades dedicar especial interès a la manera com s'han cuinat les coses. Això ho deixo als crítics gastronòmics que tenim ben a prop i dels que em refio i torno a l'abans citat o a Jordi Aparicio per mencionar-ne alguns. Sempre amb el record d'en Jaume Font que em va ensenyar, a mi i a alguns periodistes de la meva promoció com en Jordi Bosch Molinet, coses important a la vida, com diferenciar una bona taula de la que només ho sembla, prendre un armanyac o encendre un bon havà. Defenso, i no pot ser d'altra manera, el producte de proximitat, no aquell que es compra a la botiga o el supermercat proper, com diuen alguns, sinó el que s'ha cultivat o criat ben a prop d'allà on es consumeix. Per alguna cosa reivindico amb orgull la meva procedència de les hortes de Santa Eugènia de Ter. I sí, qui serva granes i sap cultivar el planter, ho acaba notant en el producte final.
Amb tot això vull dir que als que ens agrada menjar, podem gaudir d'un menú de tres estrelles, dels plats que vam descobrir quan n'apreníem, i aquí cal fer una referència explícita al senyor Subirós del Motel Empordà, de l'amic Santi d'Els Caçadors de Palol de Revardit, o de Joan Roca i Pere Massana, on vam gaudir tant quan s'hi podia anar sense reserva, de taula, o de butxaca.
Però hi ha una altra cuina que m'agrada reivindicar. La que van conèixer a La Pequeña, després esdevinguda La Roca Petita de Riudellots de la Selva, ara tancat. Allà, primer a l'antiga casa a peu de carretera i després al trencant de l'aeroport, entre amics, vam descobrir la felicitat menjant canalons o descobrint una truita de patata i ceba magnífica. Ara, cal anar a la casa mare, a Can Roca d'Esponellà. Però sempre faré quilometres per una bona truita de patata i ceba, o sortiré de casa de nit per menjar-la al Neptú, al carrer Hortes de Girona, on en Jordi la serveix melosa entre altres delicadeses per sopar. Vull dir que si a Proust li feia barrinar la magdalena sucada amb té, valga'm Déu, a mi una bona truita em fa moure. Ja sé que saben que no és incompatible venerar un gran plat i perdre el cap per una cosa ben feta com pot ser una truita d'alls tendres o les espines d'anxova fregides del senyor Mercader. Petits plaers de la vida n'hi ha arreu, encara que a vegades pot venir de gust una cosa i acaba prenent-ne una d'altra, com aquest dia en què em va venir de gust prendre un Americano, un còctel que figurava a la carta de la cèntrica terrassa de Girona on el vaig demanar, i em vaig haver de conformar amb un cafè molt llarg a l'estil americà. Coses que passen.