Els periodistes Miquel Macià i Pep Martí donen a conèixer els engranatges dels que fan funcionar econòmicament Catalunya.
Van tenir vista els editors de l'editorial Saldonar publicant aquest llibre. Un llibre que ens explica com a país, o que com a mínim mostra alguna de les misèries que ens afecten com a país. Els periodistes Miquel Macià i Pep Martí aconsegueixen, tot i les 644 planes de Els que manen, una obra necessària, entretinguda, entenedora i útil per conèixer els engranatges i alguns mecanismes dels que fan funcionar o creuen fer funcionar econòmicament Catalunya. Cinquanta famílies. Periodísticament és inqüestionable l'interès del llibre.
Els autors pretenen fer un retrat del país a partir d'aquestes famílies de les que des de sempre mouen els fils del país o que ho fan des d'algunes dècades després d'haver desplaçat altres noms il·lustres de la burgesia catalana. Expliquen qui són i d'on provenen les seves fortunes, algunes antigues, d'altres no tant. Tots el que hi han de ser, hi són. Potser alguns dels que hi surten serà una sorpresa per alguns lectors. Potser n'hi podia haver-hi d'altres. De fet en el llistat inicial sobre el que es van posar a treballar, hi havia més de cent de famílies de les que d'una manera o altra manen. Dit d'altre manera i en paraules d'un dels que hi surt, Félix Millet, ara caigut en desgracia, són sempre els mateixos 400 noms els que trobes arreu.
En uns moments en que el periodisme va massa de pressa i no té temps ni espai per reflexionar, ja que està més dedicat a aconseguir clics que a aprofundir en la informació, un llibre com aquest, de base periodística, però al mateix temps amè, és convenient. La seva feina ha estat llarga, i han trobat poc suport en una part dels seleccionats. Un terç hi ha parlat obertament, d'altres els han permès un determinat accés mitjançant els seus equips de comunicació. D'altres no n'han volgut saber res. Però són cinquanta històries sobre els que manen, i d'alguns d'ells se'n sap poca cosa. Als autors tothom els va advertir que els seria impossible contactar amb Isidre Fainé i en canvi l'home de La Caixa els va concedir hora i mitja de conversa.
Tots són noms coneguts. Els que han estat uns industrials innovadors i els hereus que, superada la tercera generació, continuen remenant les mateixes cireres en un mercat més global. Però també es detecta en el llibre la pèrdua de poder i d'influència de la burgesia catalana. S'intueix com el poder polític que ha estat sempre a Madrid, ha deixat d'emmirallar-se en la Catalunya treballadora, laboriosa i innovadora, aquella que sempre tenia ministres a Madrid, que influïa però no prenia les decisions. Durant el franquisme més que ministres calia controlar els Planes de Desarrollo. Ara, ja abans del procés, des del poder de l'estat es miren d'una altra manera els catalans influents, bàsicament perquè malgrat el que els van prometre al poder econòmic de Madrid, no se'n van sortir en el control del territori promès. Vaja, que no en van fer prou amb les aventures de Foment del Treball i les portades dels diaris d'obediència espanyola.
Qui són aquestes cinquanta famílies que manen? Els autors les han repartit en sis apartats: Els cognoms que sempre hi són; la seducció dels negocis; El triomf dels mitjans i la cultura; Els que aixequen la persiana (fabricants); Begudes, joc i hotels; i El contrapoder de Barcelona. Al llibre hi figuren els Cambó i els Godó, els Ferrer Salat i els Suqué Mateu, els Samaranch i els Millet, els Güell i els Vidal Quadras. I noms més nous com els empresaris Terradellas o Joan Font que han aixecat imperis relativament nous des del món de l'alimentació; Hi són també els Daurella de la Coca Cola i els Carceller de la Damm. I els Sánchez Llibre de Vilassar. I noms com els de Isidre Fainé i Carles Tusquets que ho han controlat tot plegat des de la banca. Noms nous i potents com el de Jaume Roures i més antics com Lluís Bassat i Antoni Vila Casas. Hi són els Carulla i també els Feliu Bassols, d'Olot. Gent que ha treballat molt i gent com Carmen Cervera que s'ho va haver de guanyar. I Joan Gaspart, sempre present i no sempre per bé. En definitiva un llibre per saber una mica més dels que sempre hi són i sempre manen.