Conec pocs restaurants a Girona que la seva obertura hagi provocat tanta expectació, fent sold outs dia si i dia també. L’èxit de clients, el boca-orella i algunes bones crítiques han fet que aquest restaurant que va obrir el passat mes de novembre estigui de moda a Girona. De fet la idea de muntar un restaurant especialitzat en una cuina tradicional italiana on la valentia dels seus propietaris els ha portat a no oferir pizzes a la seva carta, ja intueix un component gastronòmic i que va més enllà de modes. És un compromís i com tal s’ha de valorar i aplaudir.
I molta culpa d’això la té el jove xef Pau Viella, que malgrat els seus 28 anys té una experiència que faria caure d'esquenes a més d’un. Després de formar-se al Basque Culinary Center i estar a les ordres de Jordi Juncà a Ca l’Enric, va marxar a Estocolm amb ganes de conèixer la cuina nòrdica del restaurant Oaxen del xef Magnus Ek, (ja retirat). Va ser el segon d’Iñaki Aldrey a la Fortalesa , el restaurant dirigit per Jordi Cruz a Sant Julià de Ramis, on va aconseguir una fugaç estrella Michelin. Després del seu tancament, Viella entra com a xef a l’Assaig, el restaurant de l’Hotel Boutique Nord 1901 de Girona, amb part de l’equip de l’Atempo, Irene Pistoni i Elton Shahini. I un cop la propietat de l'hotel va decidir tancar el restaurant, la parella, Pau Viella i Irene Pistoni, van decidir que el seu proper restaurant seria propi. Van agafar les regnes i la primera decisió va ser crear una “osteria”, allò que en italià significa taverna o fonda, és a dir, un santuari de la cuina popular i tradicional. I la segona va ser incorporar a l'equip, com a cap de cuina, a l’Elton Shahini.
La ubicació no pot ser millor, just al costat del Pont d’Eiffel, conegut com el Pont de Ferro o de les Peixateries Velles, amb unes vistes úniques a la imatge més icònica de Girona, les cases de l’Onyar amb una visió privilegiada del pont. I tot amb una decoració que enamora. Després d’aquesta llarga, però crec que necessària introducció anem al gra : amb aquests antecedents tothom s’espera que menjarà al millor italià de la ciutat i de la demarcació. És així?
Les expectatives són sempre males conselleres quan visitem un restaurant. Prefereixo no saber-ne res i que em sorprengui la seva oferta però quan vas a on vas i coneixes als cuiners és complicat no fer-se un mínim d’expectatives i més quan bons cuiners em parlen meravelles de l’Osteria del Ponte. De moment em sorprèn que Pau Viella no estigui físicament a la cuina durant els serveis. La xef, Irene Pistoni, la parella d’en Pau, nascuda en un petit poblet al costat de Roma, és qui agafa les regnes juntament amb el, també italià, Elton Shahini, el cap de cuina. Viella està a la sala, rebent als clients, prenent nota, aconsellant i explicant plats de la carta. Però abans i després del servei torna a la cuina, ajudant a la mise en place, cuinant i aportant el seu criteri sempre vinculat directament a la cuina. Se’l veu còmode i com a cuiner ( i també com a copropietari) té facilitat per explicar i vendre els diferents plats de la carta.
A un preu mig de 40€, la carta proposa uns aperitius per començar on cal demanar la seva espectacular mantega fumada (la mateixa que oferien a La Fortalesa) feta a casa, amb anxova i servit amb un excel·lent pa de massa mare. Dels entrants (“antipasti”) destaca el seu “vitello tonato”, el mar i muntanya italià a base de vedella amb salsa de tonyina, la brandada de bacallà (“Baccalà mantecato) o la sempre present “melanzane (albergínia) allà parmigiana”. Sorprèn, i va ser un dels plats que vaig demanar, la “tripa allà romana”, tripa de vedella guisada amb tomata on s’espolvoreja pecorino romà. Posar aquest plat a la carta indica el perfil gastronòmic, que no sempre és comercial, i que vol signar l’Osteria del Ponte. Un plat amb bon producte, ben cuinat, amb un lleu toc picant però que personalment el vaig trobar massa pla malgrat que és un fidel reflex de la recepta tradicional. Potser li caldria afegir un altre producte que li donés més potència gustativa?
De l’apartat de pasta, excel·lent, sempre fresca i feta a casa, vaig optar pels “agnolotti” farcits de ricota i espinacs amb una espectacular salsa “burro e salvia” (mantega i sàlvia). Una salsa elegant, gustosa, untuosa i llaminera que cal tastar-la una vegada i una altra. Meravellós plat. Vaig afegir també a la meva selecció els pappardelle al ragú on no vaig trobar la potència i les hores i hores de cocció que m’agrada per a un ragú tradicional. Qüestió de gustos! Però i tal i com em va comentar la xef Irene Pistoni, té ganes d’incorporar altres tipus de ragú tradicionals a la carta. Als que ens agrada massa el pecorino o el parmesà per acompanyar la pasta, l’hem de demanar donat el cas que surt amb la seva justa mesura de la cuina.
De plats principals destaca un ventall de "tagliata di manzo" (vedella laminada) amb diferents execucions, el tradicional rap guisat "allà cacciatora" i, com no podria ser d’una altra manera, el "saltimbocca allà romana", el rodó de vedella amb pernil ibèric i sàlvia, amb una exquisida salsa de sàlvia amb mantega i que si es deixés coure el rodó com si d’una vedella amb bolets es tractés, tindríem un meteòric plat per acabar l’àpat.
Bones postres, totes casolanes i tradicionals que ens fa fer el “Giro de Italia” com el tiramisú, casolà i originari del Véneto, el cafè affogato (amb gelat de vainilla), el napolità babà al rum o fins i tot un canolo sicilià, per cert, excel·lent..
L’Osteria del Ponte pinta molt bé però pot pintar encara millor. De fet coneixent al gran equip que conforma aquest restaurant, i sabent que encara estan en rodatge i oberts a canviar diferents plats, crec que veurem una evolució els propers mesos que el situaran en l’excel·lència. L’Osteria del Ponte no és el millor italià però ho pot arribar a ser.
Un restaurant que cal tenir-lo sempre al punt de mira i anar tot el sovint que es pugui perquè l’equip de cuina encapçalat per la Irene ens depararà bones experiències italianes.