Comparant restaurants no es veu un criteri gastronòmic homogeni i això, tractant-se de la Michelin, és greu
La Guia Michelin España y Portugal va celebrar la seva gala anual de presentació de tots els guardonats el passat 22 de novembre a Toledo. Com sempre passa, i més tractant-se , suposadament, de la guia amb més prestigi de totes les que es fan, els resultats van provocar més escenes de rebuig que de felicitat. Si bé és cert que la guia és privada i per tant l'empresa de pneumàtics pot fer el que més li plagui amb ella, comparant restaurants premiats i no premiats no es veu un criteri gastronòmic homogeni. I això, és greu.
Centrant-nos a Girona no s'entén que els dos restaurants més ben posicionats per assolir una estrella com són el Voramar de Portbou del xef Guillem Gavilan o el Divinum de Girona de Joan Morillo amb els xefs Arnau Casadevall i Isidre Soler, no l'assoleixin. O que entri a la guia amb 3 estrelles el restaurant dels germans Torres a Barcelona on l'espai és meravellós però la cuina no està a la mateixa alçada. No parlo de l'escàndol de premiar amb 2 estrelles del Deessa de Madrid on el seu cap de cuina va marxar fa mesos o de les 2 estrelles en que van premiar de cop al Smooked Room de Dani García l'any passat també a Madrid. Però això no és obstacle per tornar a castigar al xef Paco Pérez del Miramar de Llançà o al trio d'asos Xatruch-Casañas-Castro a l'imprescindible restaurant Disfrutar de Barcelona al no premiar-los amb el màxim guardó de la guia. Com es poden comparar les 3 estrelles del Celler de Can Roca de Girona amb l'Arzak de Donosti? De quin criteri estem parlant? I què dir de Jordi Juncà, xef del restaurant Ca l'Enric de la Vall de Bianya, fent una grandiosa cuina de molt alt nivell en un espai impressionant i que no li arribi la segona estrella. O del grandiós Jordi Vilà al restaurant Alkimia de Barcelona? I al costat d'aquestes incongruències, i com que la gala es fa a Toledo, a la comunitat dei Castella La Manxa, no s'amaguen a l'hora de premiar a diferents restaurants de la zona. "Donem visibilitat als nostres patrocinadors", deuen pensar, però obviant criteris gastronòmics en una guia que té molta visibilitat però cada any que passa, menys credibilitat.
Perquè fer una guia gastronòmica feta amb criteris de codis postals no pot ser mai una guia de prestigi. El "café para todos" mai ha estat un bon criteri, ni en política ni en guies. I últimament la Guia Michelin, on curiosament només castiga a restaurants catalans a l'hora de treure estrelles, sembla que aquesta sigui la seva raó de ser. Entenc que s'ha de fer rendible una publicació. Entenc que hi ha molts interessos creats. Però aquests criteris s'enfronten directament amb la credibilitat.
Quo Vadis, Guía Michelin?