D'ell en queda el seu record d'home bo i lluitador
Maria Mercè Gumbau ha fet entrega a l'Ajuntament de Girona del fons documental de qui va ser el seu home, Just Manuel Casero Madrid, mort el 31 de gener de 1981, als 34 anys. La Maria Mercè Gumbau, juntament a l'alcaldessa Marta Madrenas i el cap del Servei de Gestió Documental, d'Arxiu i Publicacions de l'Ajuntament de Girona, Joan Boadas, ho van anunciar dimarts en seu municipal i van explicar el contingut de la documentació de qui va ser un personatge clau de la història gironina en la seva vessant de polític, periodista i escriptor ens uns anys importants, la transició de la dictadura a la democràcia i els primers anys de la transició. "En Just Manuel va ser un activista polièdric, que va ser present en àmbits com el social, el veïnal i el periodístic, amb l'objectiu sempre de transformar i millorar la societat", va dir l'alcaldessa Madrenas durant l'acte formal d'acceptació del fons documental.
En Just Manuel Casero no va tenir una vida fàcil. Nascut a Abrantes (Portugal) fill d'una família extremenya, es van traslladar a Figueres quan ell tenia tot just quatre anys. Va patir privacions, però va ser estudiant de la millor universitat del món, en paraules de Josep Pla. Al Seminari de Girona, on va restar des dels onze als vint anys, va estudiar Humanitats i Filosofia i es va formar com a persona. Quan en va sortir va dedicar d'una manera o altra el seu temps als altres. Va treballar a Ràdio Popular de Figueres i va escriure a Vida Parroquial; va fundar l'Esplai del Casino Menestral i va ser animador al barri del Bon Pastor. Traslladat a Girona, va treballar al Servei de Colònies de Vacances del Bisbat i va fer diverses feines com a comercial i administratiu. Però també va ser component del grup de Teatre Independent de Banyoles i va seguir la seva carrera periodística a Tele /eXpress, Serra d'Or, Oriflama, El Poble Andorrà i Presència. Va contactar amb la intel·lectualitat gironina de l'època i amb Narcís-Jordi Aragó, Jaume Guillament i Pius Pujadas va ser autor el 1972 d'un llibre de referència: Girona grisa i negra.
Van ser temps de gran activitat i va saber aprofitar els pocs anys que li va donar la vida. Casat el 1971 amb Maria Mercè Gumbau i pare de dos fills, va fundar l'Associació de Pares de la Guarderia Natzaret. Va ser president de l'associació de veïns del Pont Major i el 1975 va entrar a Convergència Socialista de Catalunya i va ser membre fundador de l'Assemblea de Catalunya a les comarques gironines. Després va participar en la fundació del Partit Socialista de Catalunya-Congrés i posteriorment del Partits dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Va ser regidor de Girona en el primer ajuntament democràtic, president del Consell Municipal de Sarrià de Ter i diputat provincial, on es va encarregar de temes sanitaris i va afrontar els projectes de reforma de l'Hospital de Santa Caterina i del Hospital Psiquiàtric de Salt.
La meva imatge de Just Manuel Casero té molt a veure amb la d'un home enèrgic i que tenia clar que calia fer coses i les feia. Un líder cristià i socialista, amb una base sòlida que va treure del Seminari i un coneixement del carrer que li aportava la seva infància i la feina social que va desplegar. L'home que va perdre un ull en una càrrega policial a Barcelona a causa d'una pilota de goma disparada per la Policia i que va ser immortalitzat per Enric Marquès Ribalta en un quadre exposat al Museu d'Història de la Ciutat de Girona. El vaig tractar poc, potser perquè la meva mili em va allunyar de Girona en anys decisius. Anys en que Just Casero va entrar en la política municipal i va impulsar el Punt Diari, del que sempre figurarà com a fundador i primer gerent. Allà va escriure molt. El seu Quiosc era de lectura obligatòria i afortunadament els articles van ser recollits en un llibre després de la seva prematura mort a causa d'un càncer. Entre els documents que s'han depositat a l'Arxiu hi ha encara la seva darrera carta, de la vigília de Reis de 1981, quan explicava als seus companys del Consell Municipal de Sarrià que encara no sabia quan s'incorporaria a la feina. Va morir encara no un mes després.
D'ell en queda el seu record d'home bo i lluitador. El llibre que va retratar la Girona grisa i negra, els seus poemes recollits en una antologia publicada per Quim Curbet o l'obligada Memòria de Just de Jaume Guillamet. I el record dels seus escrits que durant molt de temps el seu fill Roger ha penjat a la xarxa. I, és clar, els Premis Casero de la Llibreria 22 que rendeixen memòria a un home tant just com indicava el nom amb el que va ser batejat.