Sílvia Pérez Cruz ha convertit aquest dimecres el Mirador del Castell de Perelada en el punt de partida d'un viatge entre allò conegut i allò que encara no té nom. La cantant i compositora de Palafrugell hi ha presentat Oral_Abisal, el seu desè àlbum d'estudi i el primer recull de cançons pròpies des de Toda la vida, un día (2023), tot i que el recital també ha inclòs peces d'altres moments de la seva trajectòria. El disc neix d'una idea dual que no s'ha limitat a ordenar el repertori, sinó que n'ha determinat les textures i la manera com les cançons es relacionen: entre la calidesa de la fusta i la fondària del metall, Pérez Cruz ha bastit un concert de naturalesa canviant.
La vetllada ha començat amb l'artista sola, amb Hierbabuena, una entrada despullada en què la veu ha estat l'única protagonista. El poema La sed, tot seguit, ha formulat una de les imatges essencials del projecte: la set com a desig i com a llindar del trànsit que proposa Oral_Abisal, de la boca cap a les profunditats.
L'entrada gradual de la banda —Carlos Montfort (violí, percussió i cors), Marta Roma (violoncel i cors) i Bori Albero (contrabaix i cors)— ha eixamplat l'espai íntim inicial. Pastores, a partir d'un poema del poeta indígena wayuu Vito Apüshana, ha portat la cura de la terra i la transmissió oral al concert, mentre que Moreno ha tornat a un territori afectiu més proper. El català hi ha entrat amb Ben poca cosa tens, poema de Miquel Martí i Pol que Pérez Cruz va musicar amb Salvador Sobral, i que ha dibuixat una solitud sense estridències.
Després d'un primer canvi de vestuari, Pérez Cruz ha compartit escenari amb la seva filla Lola —que forma part dels cors del projecte— a É triste viver sem seu amor, reforçant el vincle entre creació i maternitat que travessa el disc. Tot seguit, en solitari, ha encadenat Pequeño vals vienés (sobre el poema de Lorca) i Hymne à l'amour (Piaf/Monnot), enregistrades a Granada amb Raül Refree.
Un poema de transició i l'entrada d'una espessa boira han marcat el pas cap al bloc central del disc. Amb tota la banda i el cor reunits, Mar de Na Catalina ha obert el descens abissal, i Chundwa —una chacarera nascuda d'una conversa sobre la vida i la mort amb un home indígena de la Sierra Nevada de Colòmbia— hi ha aportat moviment. Mar muerto, amb els testimonis de Soly Malamine i Mouhammad, procedents del Senegal i Gàmbia, ha retut homenatge a qui arrisca la vida en rutes migratòries marítimes, mentre Líquido ha proposat dissoldre els límits individuals i compartir el dolor. Todo se quema ha connectat el món oníric del disc amb una mirada directa sobre el present, i El golpe bajo i Capitana han portat el relat cap a la fragilitat i la reconstrucció personal.
La recta final ha ampliat el mapa del recital amb Mechita (vals peruà de Manuel Raygada Ballesteros), L'amour reprend ses droits (Jenna Thiam/Carlos Montfort, de Sílvia & Salvador) i Gallo rojo, gallo negro, de Chicho Sánchez Ferlosio, vinculada a la memòria de la Guerra Civil, que ha tancat el programa principal amb un alt dramatisme. Els aplaudiments han propiciat el bis amb Mañana, sobre un poema d'Ana María Moix, que ha deixat oberta una escletxa cap al futur després d'un recorregut que havia començat en la set i havia baixat fins al fons del mar.
Afegeix Top Girona com a font preferida de Google de forma gratuïta.
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat