Flores para Antonio és un documental molt íntim sobre la figura d’Antonio Flores des de la mirada de la seva filla Alba. Com va sorgir aquest projecte, i per què vas decidir implicar-t’hi com a codirector amb Elena Molina?
L'origen de la pel·lícula és l’Alba Flores. Quan ella va fer 33 anys, l’edat que tenia el seu pare quan va morir, va iniciar tot un procés, amb un ritual d’aniversari, però sobretot en un procés de ganes d’entendre’l, de poder saber com va viure, com va morir, i de poder tenir les converses que no havia tingut amb la seva família. I dins d’aquest procés vam fer un homenatge musical, un concert d’homenatge a l’Antonio Flores, i l’Alba va decidir fer una pel·lícula. I és aquí quan em va trucar. Érem amics de feia anys, ens havíem conegut fent un videoclip de la Sílvia Pérez Cruz, que era de la cançó Fatherless, a partir d’un poema de la Sílvia Prats que parlava de l’orfandat, i havien parlat molt, la Sílvia i l’Alba, sobre l’absència del pare. De fet, les vam rodar totes dues vestides amb les camises dels seus pares. Quan l’Alba va fer la proposta, em va entusiasmar per admiració cap a l’Antonio, però també per amistat i admiració per ella, i li vaig proposar que ho poguéssim fer amb l’Elena Molina, que és una gran directora de pel·lícules documentals, i que és de la mateixa generació que l’Alba.
Elena Molina, Pol Rodríguez, Isa Campo… Sovint estableixes una relació amb altres directors, es pot dir que esteu gestant un “col·lectiu” de cineastes amb una mateixa sensibilitat?
Em fan molt enveja els músics, la facilitat per fer duets i per col·laborar, per parlar i relacionar-se de formes que no passen pel llenguatge. I m’encantaria que en el cinema es pogués fer alguna cosa semblant... Sí, amb la Naomi Kawase també vam codirigir, amb en Pere Vilà, un director gironí que em sembla boníssim. I sí, jo crec que sempre hi ha un col·lectiu de cineastes de diferents generacions, de diferents països. Sé que hi ha un diàleg molt fructífer i molt enriquidor.
Has treballat amb figures molt diferents: artistes com Barceló, músics com Los Planetas, actors no professionals... Quan tries un artista amb qui treballar, què busques exactament? I com encaixa l’Antonio Flores —a través de la mirada de l’Alba— dins aquest “mapa” d’artistes que has anat construint?
Jo crec que el que busco és que hi hagi una certa afinitat i sobretot que em desperti curiositat, que tingui ganes de conèixer-los i d’aprendre coses que no conec. M’agrada col·laborar amb gent que sigui diferent a mi, tot i que hi hagi afinitats. Busco gent que em caigui bé, gent que admiri, i al final el que passa sempre és que en aquesta mena de col·laboracions és com si t’eixamplessis, és com si arribessis a descobrir parts de tu mateix que ni tan sols no coneixies. En el cas de l’Antonio Flores, jo havia conegut la seva música d’adolescent, quan va treure el disc Cosas mías, que és el seu disc més famós, però no sabia que fins a arribar a aquell punt hi havia hagut tot un procés de descobriment del seu llenguatge, de la seva pròpia veu, que havia estat llarg i laboriós. En el cas de l’Antonio Flores, crec que les coses que més m’interessen són la seva honestedat, el fet que hagués d’anar-se’n molt lluny de si mateix, de la seva família, buscant el rock per acabar descobrint un llenguatge nou en la barreja de rumba, de funk i de pop, amb unes arrels molt populars, molt semblant al que havia fet el seu pare, El Pescaílla, quan va inventar la rumba catalana, que d’alguna forma porta llenguatges de Cuba i de Llatinoamèrica i les empelta amb el flamenc que s’està fent a Barcelona. El que fa l’Antonio Flores dècades després és una mica semblant i això m’interessa molt.
L’Alba Flores t’obre moltes portes de la seva memòria familiar a partir del seu arxiu (vídeos casolans, dibuixos, maquetes...), la pel·lícula neix a partir d’aquest material o simplement et serveix per reforçar i acompanyar un projecte ja concebut?
La qüestió és que les pel·lícules no es fan davant de la gent, sinó que es fan al seu costat i que es fan amb elles. Que no es tracta tant de filmar la gent amb càmera oculta o que s’oblidin que els estem rodant com que sàpiguen que ho estem fent junts i que hi ha una confiança absoluta, perquè tindran capacitat de decisió també sobre el material final.
Tens una manera molt particular d’observar la gent: mai invasiva, però molt profunda. Quin tret o sensibilitat de la personalitat de l’Antonio Flores t’ha cridat més l’atenció?
De la personalitat de l’Antonio Flores podria afegir la seva implicació en els problemes del present. És molt impactant veure que a principis dels 80 era un dels primers militants de Greenpeace a Espanya i quan escoltem ara cançons com El Indio, en la qual demana perdó a la seva part índia, hi ha com una mena d’enllaç amb temes molt candents avui en dia, com la preocupació pels pobles indígenes, el descolonialisme... Tota aquesta mena de temes que ara estan en l’agenda l’Antonio Flores els tenia en el radar fa moltes dècades. El mateix amb l’antimilitarisme, el mateix amb cançons pacifistes, que, per exemple, l’Elena Molina, codirectora de Flores para Antonio, em deia que ella va descobrir l’Antonio Flores l’any 2000 i escaig quan fèiem manifestacions antiguerra i ella aprenia a tocar cançons de l’Antonio, que era una mica l’equivalent de l’Imagine aquí per la seva funció social i pacifista.
I de l’Alba? Penses que hi ha un procés de retrobament amb les seves arrels?
L’Alba Flores em sembla una artista fabulosa i sobretot una tia estupenda. Cada vegada l’admiro més per la seva sensibilitat, la seva intel·ligència i el seu valor. Atrevir-se a fer aquesta pel·lícula ha estat molt valent i quan li vam demanar que ella aparegués en primera persona, que és el que em semblava més important, poder fer una pel·lícula que parlés del viatge d’una filla buscant el seu pare i que fos en primera persona, doncs va ser prou atrevida com per fer-ho i crec que va encertar. I per descomptat hi ha un procés no tant de retrobament, perquè les seves arrels, la seva afiliació amb el seu pare, amb la seva mare, amb els seus avis, amb personatges tan potents, sempre l’ha tingut molt clara, però sí que hi ha hagut un diàleg amb les seves ties, sobretot amb la Lolita i amb la Rosario, que no s’havia donat perquè volia evitar fer-se mal. S’estaven protegint les unes a les altres d’obrir un tema tan sensible com la mort de l’Antonio, i arran d’aquesta pel·lícula han decidit afrontar-ho i sí que hi hauria aquest retrobament amb el seu pare, que ha fet que l’Alba, des de la perspectiva d’aquesta adulta, pugui entendre moltes parts de l’Antonio que fins ara no podia haver entès amb una perspectiva més infantil.
Moltes de les teves pel·lícules tenen una mirada poètica sobre el territori i la identitat. Tens al cap, encara que sigui a llarg termini, algun projecte relacionat amb Girona? Ja sigui de manera explícita, com a La noche que no acaba, o més de passada, com a Murieron por encima de sus posibilidades?
Estic treballant en una pel·lícula que succeeix a Banyoles, al poble on vaig créixer fins als 13 anys i que ha estat molt important per a mi. És la primera vegada que faig una pel·lícula més autobiogràfica. I en aquest cas vull retornar a molts espais i paisatges de Banyoles on vaig créixer. Serà una pel·lícula que rodarem l’estiu de l’any vinent.
En un moment en què moltes pel·lícules arriben al públic directament a través de plataformes digitals, com veus el futur del teu cinema i del cinema “generalista”?
Et sedueix la idea de crear pensant directament en aquest tipus de formats i públics? Doncs crec que el millor que podem fer és aprofitar tots els formats i suports que puguem. Tots tenen diferents avantatges i permeten desenvolupar matisos de les nostres capacitats. Per exemple, la sèrie Ravalejar, capitanejada pel Pol Rodríguez i que hem codirigit, l’hem fet directament per a HBO Max i per a TV3. Estic treballant en una pel·lícula documental per a una altra plataforma, de caire més cultural, és un documental que es diu Jaleos. I per tant, sí, crec que m’interessa treballar en tots els formats, buscant tots els públics, a vegades fent coses més orientades a públics més petits de forma deliberada i a vegades buscant els públics més amplis possibles. I també em sembla molt interessant com les pel·lícules i les formes de les sèries acaben arribant als espectadors igualment en formats que no són els més adients. Penso, per exemple, en com la meva generació vam créixer veient les pel·lícules western o pel·lícules de John Ford i d’Alfred Hitchcock per televisió, absolutament mutilades, pel·lícules que estaven rodades en Scope i que vèiem amb pantalles de 4 terços, amb colors que no eren, doblades al castellà, i tot i així són pel·lícules que ens van marcar moltíssim com a espectadors i com a persones. I, per tant, crec que és bo ser conscients que fem les coses de la millor manera possible per arribar al format més adient, però sapiguem que després arribaran a la gent de moltes maneres i que això no és necessàriament dolent.
ESP
Flores para Antonio es un documental muy íntimo sobre la figura de Antonio Flores desde la mirada de su hija Alba.
¿Cómo surgió este proyecto y por qué decidiste implicarte como codirector junto a Elena Molina?
El origen de la película es Alba Flores. Cuando cumplió 33 años, la edad que tenía su padre cuando murió, inició un proceso, con un ritual de cumpleaños, pero sobre todo con ganas de entenderlo, de saber cómo vivió, cómo murió y poder tener las conversaciones que no había tenido con su familia. Dentro de este proceso hicimos un homenaje musical, un concierto en honor a Antonio Flores, y Alba decidió hacer una película. Ahí fue cuando me llamó. Éramos amigos desde hacía años; nos conocimos haciendo un videoclip de Sílvia Pérez Cruz, la canción Fatherless, basada en un poema de Sílvia Prats sobre la orfandad, y Alba y Sílvia habían hablado mucho sobre la ausencia del padre. De hecho, las grabamos vestidas con las camisas de sus padres. Cuando Alba me propuso el proyecto, me entusiasmó por admiración hacia Antonio y por amistad y admiración hacia ella, y le propuse que lo hiciéramos junto a Elena Molina, una gran directora documental y de la misma generación que Alba.
Elena Molina, Pol Rodríguez, Isa Campo… ¿Sueles colaborar con otros directores? ¿Se puede hablar de un “colectivo” de cineastas con sensibilidad común?
Admiro mucho a los músicos, la facilidad para hacer duetos, colaborar y comunicarse de maneras que no pasan por el lenguaje. Me encantaría que en el cine se pudiera hacer algo similar. Sí, también codirigí con Naomi Kawase y con Pere Vilà, un director de Girona que me parece genial. Creo que siempre existe un colectivo de cineastas de distintas generaciones y países; hay un diálogo muy fructífero y enriquecedor.
Has trabajado con artistas muy diferentes: músicos, artistas plásticos, actores no profesionales… ¿Qué buscas cuando eliges con quién colaborar? ¿Cómo encaja Antonio Flores, a través de Alba, en ese “mapa” de artistas?
Busco afinidad, pero sobre todo curiosidad, ganas de conocer y aprender. Me gusta colaborar con gente diferente a mí. Busco personas que admire y que me caigan bien. En estas colaboraciones uno se expande y descubre partes de sí mismo que no conocía. Con Antonio Flores, conocí su música de adolescente, con Cosas mías, su disco más famoso, pero no sabía el largo proceso que llevó a descubrir su lenguaje propio. Me interesa su honestidad, su búsqueda lejos de sí mismo y de su familia, su mezcla de rumba, funk y pop, con raíces populares, muy similar a lo que hizo su padre, El Pescaílla, con la rumba catalana.
Alba abre muchas puertas de su memoria familiar mediante vídeos caseros, dibujos, maquetas… ¿La película surge de ese material o lo utiliza para reforzar un proyecto ya concebido?
Las películas no se hacen frente a la gente, se hacen con ellos y a su lado. No es grabar a escondidas, sino generar confianza para que tengan capacidad de decisión sobre el material final.
Tu forma de observar a la gente es muy particular: nunca invasiva pero profunda. ¿Qué rasgo de Antonio Flores te llamó más la atención?
Su implicación con problemas actuales. A principios de los 80 fue uno de los primeros militantes de Greenpeace en España. Canciones como El Indio muestran un interés temprano por temas que hoy son candentes, como los pueblos indígenas y el descolonialismo. También su antimilitarismo y canciones pacifistas tienen un impacto social similar al Imagine de John Lennon.
¿Y Alba? ¿Hay un proceso de reencuentro con sus raíces?
Alba es una artista fabulosa y una persona increíble. Hacer esta película fue muy valiente. El diálogo con sus tías, especialmente Lolita y Rosario, permitió afrontar la pérdida de Antonio, y desde la perspectiva adulta de Alba puede comprender partes de su padre que antes no entendía.
Muchas de tus películas tienen una mirada poética sobre territorio e identidad. ¿Tienes algún proyecto relacionado con Girona?
Estoy trabajando en una película que sucede en Banyoles, donde crecí hasta los 13 años. Es más autobiográfica y volveré a muchos lugares y paisajes de mi infancia. La rodaremos el próximo verano.
En un momento en que muchas películas llegan directamente a plataformas digitales, ¿cómo ves el futuro de tu cine y del cine “generalista”? ¿Te interesa crear pensando en estos formatos y públicos?
Creo que debemos aprovechar todos los formatos. Cada uno permite explorar diferentes matices. Por ejemplo, la serie Ravalejar, codirigida con Pol Rodríguez, fue para HBO Max y TV3. También trabajo en un documental cultural para otra plataforma llamado Jaleos. Me interesa trabajar en todos los formatos, buscando distintos públicos, a veces más reducidos y a veces más amplios. Incluso las películas y series llegan a los espectadores en formatos no ideales, y aun así impactan profundamente, como las películas western que vimos en televisión de niños, dobladas y en formato incorrecto.
FR
Flores para Antonio est un documentaire très intime sur la figure d’Antonio Flores, vu à travers le regard de sa fille Alba.
Comment ce projet est-il né et pourquoi avez-vous décidé de vous impliquer en tant que codirecteur avec Elena Molina ?
L’origine du film vient d’Alba Flores. Lorsqu’elle a eu 33 ans, l’âge que son père avait lorsqu’il est mort, elle a entamé un processus, avec un rituel d’anniversaire, mais surtout avec le désir de le comprendre, de savoir comment il a vécu, comment il est mort et de pouvoir avoir les conversations qu’elle n’avait pas eues avec sa famille. Dans ce processus, nous avons organisé un hommage musical, un concert en l’honneur d’Antonio Flores, et Alba a décidé de faire un film. C’est à ce moment-là qu’elle m’a appelé. Nous étions amis depuis des années ; nous nous étions rencontrés lors d’un clip de Sílvia Pérez Cruz, la chanson Fatherless, basée sur un poème de Sílvia Prats sur l’orphelinat, et Alba et Sílvia avaient beaucoup parlé de l’absence du père. En fait, elles ont été filmées portant les chemises de leurs parents. Lorsque Alba m’a proposé le projet, j’ai été enthousiasmé par admiration pour Antonio et par amitié et admiration pour elle, et je lui ai proposé de le réaliser avec Elena Molina, une grande réalisatrice documentaire de la même génération qu’Alba.
Elena Molina, Pol Rodríguez, Isa Campo… Travaillez-vous souvent avec d’autres réalisateurs ? Peut-on parler d’un “collectif” de cinéastes avec une sensibilité commune ?
J’admire beaucoup les musiciens, leur facilité à faire des duos, collaborer et communiquer de manière non verbale. J’aimerais que le cinéma puisse faire quelque chose de similaire. Oui, j’ai également codirigé avec Naomi Kawase et Pere Vilà, un réalisateur de Gérone que je trouve excellent. Je pense qu’il existe toujours un collectif de cinéastes de différentes générations et pays, avec un dialogue très enrichissant.
Vous avez travaillé avec des artistes très différents : musiciens, plasticiens, acteurs non professionnels… Que recherchez-vous lorsque vous choisissez vos collaborateurs ? Et comment Antonio Flores, à travers Alba, s’intègre-t-il dans cette “carte” d’artistes ?
Je recherche de l’affinité, mais surtout la curiosité, l’envie de connaître et d’apprendre. J’aime collaborer avec des personnes différentes de moi. Je recherche des gens que j’admire et qui me plaisent. Dans ces collaborations, on s’élargit et découvre des parties de soi-même inconnues. Avec Antonio Flores, j’avais découvert sa musique adolescent, avec Cosas mías, son disque le plus célèbre, mais j’ignorais le long processus pour trouver sa voix et son langage propre. Je m’intéresse à son honnêteté, à sa recherche loin de lui-même et de sa famille, son mélange de rumba, funk et pop, avec des racines populaires, très similaire à ce que son père, El Pescaílla, a fait avec la rumba catalane.
Alba ouvre de nombreuses portes de sa mémoire familiale avec des vidéos maison, dessins, maquettes… Le film naît-il de ce matériel ou le renforce-t-il simplement ?
Les films ne se font pas face aux gens, ils se font avec eux et à leurs côtés. Il ne s’agit pas de filmer en cachette, mais de créer une confiance qui leur permet d’avoir leur mot à dire sur le montage final.
Votre manière d’observer les gens est particulière : jamais invasive mais très profonde. Quel trait de personnalité d’Antonio Flores vous a le plus marqué ?
Son engagement dans les problèmes actuels. Au début des années 80, il était l’un des premiers militants de Greenpeace en Espagne. Des chansons comme El Indio montrent un intérêt précoce pour des sujets d’actualité aujourd’hui, comme les peuples indigènes et le décolonialisme. Son antimilitarisme et ses chansons pacifistes ont un impact social similaire à Imagine de John Lennon.
Et Alba ? Y a-t-il un processus de retrouvailles avec ses racines ?
Alba est une artiste formidable et une personne incroyable. Faire ce film a été très courageux. Le dialogue avec ses tantes, surtout Lolita et Rosario, a permis d’affronter la perte d’Antonio, et Alba, adulte, peut comprendre des aspects de son père qu’elle ne comprenait pas auparavant.
Beaucoup de vos films ont un regard poétique sur le territoire et l’identité. Avez-vous un projet lié à Gérone ?
Je travaille sur un film se déroulant à Banyoles, où j’ai grandi jusqu’à 13 ans. Il est plus autobiographique et je retournerai dans de nombreux lieux et paysages de mon enfance. Le tournage aura lieu l’été prochain.
À une époque où de nombreux films arrivent directement sur les plateformes numériques, comment voyez-vous l’avenir de votre cinéma et du cinéma “grand public” ? Cela vous attire-t-il de créer pour ces formats et publics ?
Je pense qu’il faut exploiter tous les formats. Chacun permet de développer différentes nuances. Par exemple, la série Ravalejar, codirigée avec Pol Rodríguez, était pour HBO Max et TV3. Je travaille aussi sur un documentaire culturel pour une autre plateforme, Jaleos. Je m’intéresse à tous les formats, cherchant différents publics, parfois plus restreints, parfois plus larges. Même les films et séries atteignent le public dans des formats imparfaits, et pourtant, l’impact reste fort, comme les westerns vus à la télévision enfant, doublés et tronqués.
ENG
Flores para Antonio is a very intimate documentary about Antonio Flores, seen through the eyes of his daughter Alba.
How did this project come about, and why did you choose to get involved as co-director with Elena Molina?
The origin of the film is Alba Flores. When she turned 33, the age her father was when he died, she started a process, with a birthday ritual, but above all with the desire to understand him, to know how he lived, how he died, and to have the conversations she hadn’t had with her family. During this process, we organized a musical tribute, a concert in honor of Antonio Flores, and Alba decided to make a film. That’s when she called me. We had been friends for years; we met working on a Sílvia Pérez Cruz music video, the song Fatherless, based on a poem by Sílvia Prats about orphanhood, and Alba and Sílvia had talked a lot about the absence of the father. In fact, they were filmed wearing their parents’ shirts. When Alba proposed the project, I was thrilled out of admiration for Antonio and friendship and admiration for her, and I suggested we do it with Elena Molina, a great documentary director from the same generation as Alba.
Elena Molina, Pol Rodríguez, Isa Campo… You often collaborate with other directors. Can we speak of a “collective” of filmmakers with a shared sensibility?
I really admire musicians, their ease in forming duets, collaborating, and communicating in ways that go beyond language. I would love to do something similar in cinema. Yes, I also co-directed with Naomi Kawase and Pere Vilà, a director from Girona I think is excellent. I believe there is always a collective of filmmakers from different generations and countries; it creates a very enriching dialogue.
You’ve worked with very different artists: musicians, visual artists, non-professional actors… What do you look for when choosing collaborators? How does Antonio Flores, through Alba, fit into this “map” of artists?
I look for affinity but above all curiosity, the desire to learn and discover. I like collaborating with people different from myself. I seek people I admire and like. In these collaborations, you expand and discover parts of yourself previously unknown. With Antonio Flores, I knew his music as a teenager, with Cosas mías, his most famous album, but I didn’t know the long process he went through to find his own language. I am fascinated by his honesty, his journey away from himself and his family, and his blend of rumba, funk, and pop with popular roots, similar to what his father, El Pescaílla, did with Catalan rumba.
Alba opens many doors to her family memory through home videos, drawings, models… Does the film emerge from this material or merely use it to reinforce a pre-existing project?
Films are not made in front of people, they are made with them and alongside them. It is not about secretly filming, but building trust so they also have a say in the final material.
Your way of observing people is very particular: never invasive, but very deep. Which trait of Antonio Flores stood out most to you?
His involvement in contemporary issues. In the early ’80s, he was one of the first Greenpeace activists in Spain. Songs like El Indio show an early concern for issues still relevant today, like indigenous peoples and decolonialism. His pacifism and anti-militarism had a social impact akin to John Lennon’s Imagine.
And Alba? Is there a process of reconnecting with her roots?
Alba is a fabulous artist and an amazing person. Making this film was very brave. The dialogue with her aunts, especially Lolita and Rosario, helped confront Antonio’s death, and Alba, as an adult, can understand parts of her father she couldn’t before.
Many of your films have a poetic view of territory and identity. Do you have any projects related to Girona?
I’m working on a film set in Banyoles, where I grew up until age 13. It is more autobiographical and will revisit many places and landscapes of my childhood. Filming will take place next summer.
At a time when many films reach audiences directly through digital platforms, how do you see the future of your cinema and “mainstream” cinema? Are you drawn to create for these formats and audiences?
I think we should take advantage of all formats. Each allows us to explore different nuances. For example, the series Ravalejar, co-directed with Pol Rodríguez, was for HBO Max and TV3. I am also working on a cultural documentary for another platform called Jaleos. I am interested in all formats, targeting different audiences, sometimes smaller, sometimes larger. Even films and series reach audiences in less-than-ideal formats, yet they still have a strong impact, like the westerns we watched on TV as children, dubbed and cropped.