L'editorial Tusquets s'ha fet ressò d'una informació de Variety segons la qual el cineasta gironí Isaki Lacuesta adaptarà per a una sèrie de televisió la vida, obra i mort de l'empordanès Alfons Quintà, basada en el llibre El fill del xofer del periodista i escriptor Jordi Amat, publicat a Edicions 62 i Tusquets. Això promet, perquè Lacuesta és un dels grans directors de cinema actual, amb èxits en pantalla com Un año, una noche, sobre els atemptats gihadistes de la sala Bataclan de París o Apagón, de Movistar, ambdues feines amb la col·laboració al guió de la seva dona, la també gironina Isa Campo, que també signa un capítol com a directora de la sèrie de Movistar Plus. A més la sèrie televisiva, que serà produïda per Zeta Studios, responsable entre d'altres produccions per a la televisió de la sèrie Élite, tindrà com a guionista, juntament amb Isa Campo, a Cristòbal Garrido, el responsable de l'adaptació televisiva de Fariña.
Alfons Quintà i Sadurní va tenir un gran poder periodístic a la Catalunya del final de la dictadura i durant els primers anys de la transició. Nascut a Figueres el 1943, era advocat, oficial de la marina mercant i va arribar a exercir de jutge substitut. Era el fill del xofer perquè el seu pare, Josep Quintà, va ser un dels primers empordanesos a disposar-ne i en va ser el seu mitjà de vida. Era, a més, gran amic de Josep Pla, a qui li feia de xofer ocasional i li facilitava contactes. El jove Quintà no va ser un bon estudiant i ben aviat es va fer famós per algunes malifetes. Al llibre d'Amat s'explica la història de que va arribar a fer xantatge per escrit a Josep Pla i al seu pare, a qui odiava per haver deixat a la seva mare, sota amenaça de denunciar-lo al criminal comissari Creix, cap a Barcelona de la totpoderosa Brigada Político Social, per tripijocs diversos que els podien haver portat molts maldecaps.
El cert és que Quintà, va fer-se conegut com a periodista i gràcies als contactes familiars. Va tenir programes de primer nivell a Ràdio Barcelona i va ser el primer delegat a Catalunya del diari El País. Allà va publicar molts articles que acusaven Jordi Pujol en relació a afers de Banca Catalana i que van provocar la possibilitat de ser processat quan ja era president de la Generalitat, cosa que no va succeir. Quan El País va treure l'edició catalana del diari, el primer director Antonio Franco, se'l va treure del damunt. També havia estat assessor de la Gran Enciclopèdia Catalana.
Tot i els problemes amb el president Pujol aquest el va nomenar per tirar endavant la Televisió de Catalunya, que va pilotar en la seva sortida. Després va ser director de El Observador, durant pocs dies, un projecte fracassat de fer competència a La Vanguardia. Després va escriure durant molts anys articles a l'Avui i, quan el van fer fora i després de no trobar espais, va acabar escrivint durant anys articles al Diari de Girona absolutament incendiaris i en els que denunciava conspiracions diverses a l'entorn convergent i en relació al món sanitari que també repetia a 8TV o al diari digital El Debat.
El llibre d'Amat, de lectura obligada, no és només un trhiller sobre el poder convergent en aquells anys. És el retrat d'una persona malalta, que va utilitzar el seu poder, o el que deia tenir, contra tot i tothom, però especialment contra els seus subordinats. Misogin, maltractava els seus subordinats, acusava sexualment les seves subordinades i se li refereixen episodis que ratllen la bogeria o el maltractament. Estava llampat. Ho va demostrar quan el 19 de desembre del 2016 va matar a la seva dona al pis de Barcelona. Ella, la doctora Victòria Bertran, l'havia deixat, però va tornar a cuidar-lo perquè l'havien operat. Ell la va matar a trets d'escopeta per evitar que el tornès a deixar i després es va suïcidar.
Vaig conèixer Alfons Quintà. Quan el van despatxar de l'Avui va intentar que el contractéssim com a articulista al diari El Punt Avui, del que jo era director adjunt i cap d'opinió. El director general, Joan Vall Clara em va donar ordres taxatives: Tracta'l molt bé però evita fitxar-lo. Va ser fàcil perquè les seves pretensions econòmiques estaven fora de mercat. Malgrat això vam compartir dinars a La Granota, el restaurant de Sils, al trencant de Vidreres. Vam dinar i vam parlar de tot i de tothom. Li encantava menjar granotes, que no vaig provar, i menjava amb avidesa, de tal manera que part de la carn de les anques se li quedava enganxada a la barba que portava. No va ser agradable. Li vaig dir que no el fitxaríem per múltiples raons i ho va entendre. Mesos després va començar a escriure al DdG molt sovint. El seu darrer article parlava de la sort de morir agafant la mà estimada. El que no deia era que abans de fer-ho li hauria disparat dos trets.
Al llibre se n'expliquen mil i una. Les amenaces, el menjar compulsiu, els actes fora de lloc. A un jove Vall Clara quan va començar a emetre TV3 i per una crítica seva, el va citar a Barcelona per escridassar-lo mentre Quintà feia bafs sota una tovallola. Va cridar molt, sembla, però quan va treure el cap de sota la tovallola Quintà estava sol al despatx.
Serà una gran sèrie, espero. Perquè es facin idea de com era aquest home, que no estava bé, això sembla clar, només cal llegir l'anècdota que explica el periodista Lluís Falgàs, i que surt al llibre, sobre la por que va tenir quan va sortir a navegar amb ell per petició expressa de la dona de Quintà a la dona d'en Lluís, que eren amigues. Va passar por i després vergonya. Poc després es va convertir en assassí i suïcida. L'Isaki i la Isa tenen un material de primera mà per fer saber, mitjançant la televisió, qui era el fill del xofer.