«Per fi, els nens i les nenes de Girona estaven orgullosos de ser del Girona»

Sí, no va ser fàcil, perquè vaig haver de viure contrastos importants en poques setmanes. Com podreu entendre, vaig passar de viure a Nova York, estar al City Group, al New York City, un club en creixement, a, en pocs dies, tornar a casa, a Girona, amb les diferències que això comporta. I en un club com l’Olot, que, sempre ho he dit, em va ajudar molt des del primer moment, i on em vaig sentir important i estimat. Va ser un bon comiat. No van ser anys tan traumàtics, també vaig viure ascensos, coses molt boniques que em van permetre acabar la meva carrera futbolística amb un bon regust de boca.

Vostè acumula vuit anys a diverses etapes a Girona, abans de l’arribada de Míchel, com va viure la transformació del club amb l’ascens a primera?

Amb molt d’orgull, perquè al final, i fa molts anys, la meva primera temporada al Girona va ser quan jo en tenia 18, estàvem a Segona B, i el club certament no era ni de bon tros el que és ara. I et deia amb orgull per haver pogut viure a primera línia aquesta transformació, aquest creixement no només de l’equip, arribant al màxim i al futbol professional de la primera divisió, sinó el creixement com a club, com a afició, que la massa social aquí a Girona creixés moltíssim i que per fi la gent nascuda a Girona, els nens i les nenes estiguessin orgullosos de ser del Girona. Això per a algú que ha nascut a la ciutat és molt gratificant.

Sí, la veritat és que al final he viscut moltes coses al Girona, moltes de bones, però també decepcions importants, i vaig tenir la sort d’estar a l’equip quan per fi, per primera vegada en la seva història, vam arribar a la primera divisió, i no amb facilitats perquè hi va haver molts play-offs perduts, tardes molt tristos a Montilivi, … Però bé, a base de no rendirse ho vam aconseguir, i per a mi són records inoblidables. Al final, quan era petit anava al camp a veure l’equip i sempre vaig somiar amb algun dia poder representar i vestir la samarreta de Girona, cosa que al final vaig aconseguir.

Què creu que representa la figura de Michel per a l’entitat, encara que també fos el tècnic d’aquestes dues últimes campanyes?

Molts coincidirem que és el millor entrenador a la història del Girona. La majoria de gent es quedarà amb el rendiment que va donar l’equip la temporada que va quedar tercer a la classificació; portar-lo a la Champions, com et deia abans, que ni el més optimista ho hauria somiat, però jo també vull ressaltar que va ser un entrenador, una persona, que, des del primer moment que va arribar a Girona, va intentar amarar-se de la cultura d’aquí, conèixer la història del club, es va atrevir amb el català, i això crec que és una cosa que va agradar molt. I crec que la majoria de gent ho idolatra i crec que se’l va guanyar a pols.

D’això volia parlar-li, com és d’important que un entrenador arribi amb aquesta voluntat?

Era freqüent escoltar-lo parlar català a les rodes de premsa i estar molt integrat al club, a la ciutat i la comunitat. Jo crec que és essencial que els entrenadors i els jugadors en aquest cas no tractin els clubs en què juguen com una empresa que et contracta, sinó perquè el futbol és una cosa especial, és diferent, hi ha molts sentiments, moltes emocions de la gent i crec que ell des del principi va tenir aquesta visió. Com deies, sense pràcticament tenir cap facilitat, ja intentava fer les rodes de premsa en català i això ja no crec que sigui bo per a ell, sinó també per als jugadors. Si veuen que el seu líder, com és l’entrenador en una plantilla, va per aquests camins, crec que ells també poden veure que és l’adequat.

On creu que es podria intentar estabilitzar el Girona? Potser regularment ser a Primera?

Sí, jo crec que és el que voldríem tots. Evidentment, cal ser exigent i es pot ser ambiciós, però sempre també tocant de peus a terra, perquè la competència és altíssima; hi ha gegants competint a la primera divisió i el que ens hagués agradat, i crec que s’ha estat a prop d’aconseguir, és el poder estabilitzar-se a la primera divisió durant molts anys. No estar patint per perdre la categoria, i per moments estar fins i tot més a prop de jugar competicions europees. Crec que el club ha fet passos endavant per poder optar-hi, però, al final, hi ha molts condicionants, hi ha molts equips que competeixen pel mateix que tu i ara ha tocat viure aquesta realitat; tornar a segona, que el Girona ja coneix i que al final tampoc no és estrany per al club haver de conviure amb aquesta categoria.

Jo era al club quan va arribar i la inestabilitat era important, i crec que va donar aquesta empenta, aquesta tranquil·litat perquè els jugadors i el cos tècnic ens centréssim en el que era futbol, entrenar, competir i no a estar pendents de si el club estava més fràgil en temes institucionals, o econòmics. Per tant, va donar aquesta capacitat de solvència i s’ha mantingut al llarg del temps. No ha estat flor d’un dia, com ha passat en altres clubs, en què apareixen empreses potents de fora i que només hi són durant un període. Ells sempre han dit que era un projecte a llarg termini i de moment s’està demostrant així.

Ara parlant d’aquest retorn a la Hypermotion, com esteu veient el Girona en aquest inici de temporada?

Els primers partits sí que es veia un equip en creació, al final no és senzill quan molts jugadors han estat a primera, al màxim nivell, i veuen que han de competir a segona. Això també necessita una cura d’humilitat, d’acceptació que és la realitat que han de viure, però sí que és cert que en els darrers partits ja s’ha vist una implicació general, una cohesió a l’equip i, sens dubte, la plantilla per competir en segona divisió és bona. Hi ha jugadors de molta qualitat i crec que tot fa pensar que el Girona, no sé si pujar directament, però que optarà a la zona alta de la classificació.

Sens dubte, i tampoc cal negar-ho. És un dels pressupostos o el pressupost més gran de la categoria, a més, quan veniu d’un descens, també teniu una compensació econòmica que us ajuda. S’ha aconseguit mantenir una base de jugadors que estaven a primera, per tant, això vol dir que tenen un nivell alt i sí, l’objectiu del Girona és tornar a primera divisió.

Sí, no fue fácil, porque tuve que vivir contrastes importantes en pocas semanas. Como podéis entender, pasé de vivir en Nueva York, formar parte del City Football Group y jugar en el New York City, un club en crecimiento, a volver a casa, a Girona, en cuestión de pocos días, con todas las diferencias que eso conlleva. Y hacerlo en un club como el Olot, que, como siempre he dicho, me ayudó mucho desde el primer momento y donde me sentí importante y querido. Fue una buena despedida. No fueron años tan traumáticos, también viví ascensos y cosas muy bonitas que me permitieron terminar mi carrera futbolística con un buen sabor de boca.

Acumula ocho años en distintas etapas en el Girona, antes de la llegada de Míchel. ¿Cómo vivió la transformación del club con el ascenso a Primera División?

Con mucho orgullo, porque, al fin y al cabo, hace muchos años, mi primera temporada en el Girona fue cuando tenía 18 años. Estábamos en Segunda B y el club, ciertamente, no era ni de lejos lo que es ahora. Y digo con orgullo porque pude vivir en primera línea esta transformación, este crecimiento, no solo del equipo, que llegó a lo más alto y al fútbol profesional de Primera División, sino también del club y de la afición. La masa social del Girona creció muchísimo y, por fin, la gente nacida en la ciudad, los niños y las niñas, se sintieron orgullosos de ser del Girona. Para alguien que ha nacido en la ciudad, eso es muy gratificante.

Sí, la verdad es que he vivido muchas cosas en el Girona, muchas buenas, pero también decepciones importantes. Tuve la suerte de estar en el equipo cuando, por fin, llegamos por primera vez en su historia a Primera División. Y no fue fácil, porque hubo muchos play-offs perdidos y tardes muy tristes en Montilivi… Pero, bueno, a base de no rendirnos lo conseguimos y, para mí, son recuerdos inolvidables. Al final, cuando era pequeño iba al campo a ver al equipo y siempre soñé con poder representar algún día al Girona y vestir su camiseta, algo que finalmente conseguí.

¿Qué cree que representa la figura de Míchel para la entidad, teniendo en cuenta que también ha sido el técnico durante estas dos últimas temporadas?

Muchos coincidiremos en que es el mejor entrenador de la historia del Girona. La mayoría de la gente se quedará con el rendimiento que ofreció el equipo la temporada en la que terminó tercero en la clasificación y con haberlo llevado a la Champions League, algo que, como decía antes, ni el más optimista habría soñado. Pero también quiero destacar que fue un entrenador, una persona, que desde el primer momento en que llegó a Girona intentó empaparse de la cultura de aquí y conocer la historia del club. Se atrevió con el catalán y creo que eso gustó mucho. Creo que la mayoría de la gente lo idolatra y que se lo ganó a pulso.

Precisamente de eso quería hablarle. ¿Qué importancia tiene que un entrenador llegue con esa voluntad?

Era habitual escucharlo hablar en catalán en las ruedas de prensa y verlo muy integrado en el club, la ciudad y la comunidad. Creo que es esencial que los entrenadores y los jugadores no traten los clubes en los que juegan como una empresa que los contrata, porque el fútbol es algo especial, diferente, que despierta muchos sentimientos y emociones en la gente. Creo que él tuvo esa visión desde el principio. Como decías, prácticamente sin tener ninguna facilidad, ya intentaba hacer las ruedas de prensa en catalán. Y eso no creo que sea positivo solo para él, sino también para los jugadores. Si ven que su líder, que en una plantilla es el entrenador, sigue ese camino, creo que también pueden entender que es lo adecuado.

¿Dónde cree que podría intentar consolidarse el Girona? ¿Quizá jugando regularmente en Primera División?

Sí, creo que es lo que querríamos todos. Evidentemente, hay que ser exigentes y se puede ser ambicioso, pero siempre con los pies en el suelo, porque la competencia es altísima. Hay gigantes que compiten en Primera División y lo que nos habría gustado, y creo que se estuvo cerca de conseguir, es que el Girona pudiera consolidarse en Primera durante muchos años. Que no tuviera que sufrir por mantener la categoría y que, en determinados momentos, incluso estuviera más cerca de jugar competiciones europeas. Creo que el club ha dado pasos adelante para poder aspirar a ello, pero, al final, hay muchos factores condicionantes y muchos equipos que compiten por lo mismo que tú. Ahora ha tocado vivir esta realidad: volver a Segunda, una categoría que el Girona ya conoce y con la que, al fin y al cabo, tampoco es extraño que el club tenga que convivir.

¿Qué cree que ha significado el City Football Group para Girona a nivel de club?

Yo estaba en el club cuando llegó y la inestabilidad era importante. Creo que aportó ese impulso y esa tranquilidad para que los jugadores y el cuerpo técnico pudiéramos centrarnos en el fútbol, en entrenar y competir, en lugar de estar pendientes de si el club era más vulnerable en el ámbito institucional o económico. Por tanto, aportó esa capacidad de solvencia, que se ha mantenido a lo largo del tiempo. No ha sido flor de un día, como ha ocurrido en otros clubes, donde aparecen empresas potentes de fuera y solo están durante un periodo determinado. Ellos siempre han dicho que era un proyecto a largo plazo y, de momento, así lo están demostrando.

Ahora, hablando de este regreso a LaLiga Hypermotion, ¿cómo está viendo al Girona en este inicio de temporada?

En los primeros partidos sí se veía a un equipo en construcción. Al fin y al cabo, no es sencillo cuando muchos jugadores han competido en Primera División, al máximo nivel, y de repente ven que tienen que competir en Segunda. Eso también requiere un ejercicio de humildad y aceptar la realidad que les toca vivir. Pero sí es cierto que en los últimos partidos ya se ha visto una implicación general, cohesión en el equipo y, sin duda, una buena plantilla para competir en Segunda División. Hay jugadores de mucha calidad y creo que todo hace pensar que el Girona, no sé si ascenderá directamente, pero sí estará en la zona alta de la clasificación.

Sin duda, y tampoco hay que negarlo. Tiene uno de los presupuestos más altos de la categoría, o incluso el más alto. Además, cuando vienes de un descenso, también recibes una compensación económica que te ayuda. Se ha conseguido mantener una base de jugadores que estaban en Primera, lo que significa que tienen un nivel alto. Así que sí, el objetivo del Girona es volver a Primera División.

Yes, it wasn’t easy, because I had to deal with some major contrasts in just a few weeks. As you can imagine, I went from living in New York, being part of City Football Group and playing for New York City FC, a club on the rise, to returning home to Girona within a matter of days, with all the differences that entails. And I did so at a club like Olot, which, as I’ve always said, helped me a great deal from the very beginning and where I felt valued and loved. It was a good way to say goodbye. Those years weren’t all difficult; I also experienced promotions and some wonderful moments that allowed me to end my football career on a positive note.

You spent eight years at Girona across different spells before Míchel arrived. How did you experience the club’s transformation following its promotion to the top flight?

With great pride, because my first season at Girona was many years ago, when I was 18. We were in Segunda B, and the club was certainly nowhere near what it is today. I say that with pride because I was able to witness this transformation first-hand, this growth not only of the team, which reached the highest level and entered professional football in the top division, but also of the club and its supporters. Girona’s fan base grew enormously and, at last, children born in the city felt proud to support Girona. For someone who was born here, that is incredibly rewarding.

Yes, the truth is that I experienced a great deal at Girona, many good things but also some major disappointments. I was fortunate enough to be part of the team when we finally reached the top division for the first time in the club’s history. And it certainly wasn’t easy: we lost several play-offs and there were some very sad afternoons at Montilivi… But we kept going and eventually achieved our goal. Those are unforgettable memories for me. When I was a child, I used to go to the stadium to watch the team, and I always dreamed of representing Girona one day and wearing its shirt. In the end, I managed to do just that.

What do you think Míchel represents for the club, considering that he was also the manager during the last two seasons?

I think many of us would agree that he is the best manager in Girona’s history. Most people will remember the team’s performance in the season when it finished third in the league and the fact that he led it to the Champions League — something that, as I said earlier, even the most optimistic person would never have dreamed of. But I also want to highlight that, from the moment he arrived in Girona, he made an effort to immerse himself in the local culture and learn about the club’s history. He even took on the challenge of speaking Catalan, and I think people really appreciated that. I believe most supporters idolise him, and he earned that admiration through his own efforts.

That is precisely what I wanted to ask you about. How important is it for a manager to arrive with that kind of willingness to integrate?

It was common to hear him speaking Catalan at press conferences, and he was very much integrated into the club, the city and the local community. I think it is essential that managers and players do not treat the clubs they play for simply as companies that employ them. Football is something special and different; it involves strong feelings and emotions for so many people. I think he understood that from the outset. As you mentioned, despite having very little support or assistance in that regard, he was already trying to hold press conferences in Catalan. And I believe that is not only positive for him, but also for the players. If they see their leader — the manager within a squad — taking that approach, they can also recognise that it is the right thing to do.

Where do you think Girona could aim to establish itself? Perhaps by becoming a regular presence in the top division?

Yes, I think that is what we would all like to see. Obviously, we have to be demanding and ambitious, but we must also keep our feet on the ground because the level of competition is extremely high. There are giants competing in the top division. What we would have liked to achieve, and I think we came close, was to establish Girona in the top flight for many years. We would like the club to avoid constantly fighting to stay up and, at times, even be closer to qualifying for European competitions. I think the club has taken steps forward to make that possible, but ultimately there are many factors at play and many teams competing for the same objectives. Now the club has had to face the reality of returning to the second division, a level Girona already knows and one that, after all, is not unfamiliar territory for the club.

I was at the club when City Football Group arrived, and there was considerable instability at the time. I think its arrival provided a boost and a sense of security, allowing the players and coaching staff to focus on football, training and competing, rather than worrying about whether the club was in a more vulnerable position institutionally or financially. It therefore brought financial stability, which has been maintained over time. It has not been a short-lived success, as has happened at other clubs where powerful external companies arrive but only stay for a limited period. They have always said it was a long-term project and, so far, they have been proving that to be the case.

Turning now to Girona’s return to LaLiga Hypermotion, how do you think the team has looked at the start of the season?

In the first few matches, the team did look like a side still being put together. Ultimately, it is not easy when many players have competed in the top division at the highest level and suddenly find themselves having to play in the second tier. That also requires a degree of humility and an acceptance of the reality they now face. However, in recent matches, we have already seen a collective commitment and greater cohesion within the team. Without a doubt, Girona has a good squad for competing in the second division. There are some very talented players, and I think everything points towards Girona challenging near the top of the table, even if I’m not sure whether they will secure automatic promotion.

Absolutely, and there is no need to deny it. Girona has one of the biggest budgets in the division, if not the biggest. Furthermore, when a club is relegated, it also receives financial compensation that helps. The club has managed to retain a core group of players who were competing in the top division, which shows that they have a high level of quality. So yes, Girona’s objective is to return to the top flight.

Oui, cela n’a pas été facile, car j’ai dû vivre des contrastes importants en l’espace de quelques semaines. Comme vous pouvez l’imaginer, je suis passé d’une vie à New York, au sein du City Football Group et du New York City FC, un club en pleine croissance, à un retour à la maison, à Gérone, en quelques jours seulement, avec toutes les différences que cela implique. Et cela s’est passé dans un club comme Olot qui, comme je l’ai toujours dit, m’a beaucoup aidé dès le premier instant et où je me suis senti important et apprécié. Ce fut une belle manière de terminer. Ces années n’ont pas été uniquement difficiles : j’ai également vécu des montées et de très beaux moments qui m’ont permis de terminer ma carrière de footballeur sur une note positive.

Vous avez passé huit ans à Gérone, au cours de plusieurs périodes, avant l’arrivée de Míchel. Comment avez-vous vécu la transformation du club après sa montée en première division ?

Avec beaucoup de fierté, car ma première saison à Gérone remonte à de nombreuses années, lorsque j’avais 18 ans. Nous étions alors en Segunda B et le club était loin, très loin, de ce qu’il est aujourd’hui. Je parle de fierté parce que j’ai pu vivre cette transformation de l’intérieur, cette croissance qui a concerné non seulement l’équipe, arrivée au plus haut niveau et dans le football professionnel de première division, mais aussi le club et ses supporters. La communauté de supporters de Gérone s’est considérablement développée et, enfin, les enfants nés dans la ville ont pu être fiers de soutenir le Girona. Pour quelqu’un qui est né ici, c’est extrêmement gratifiant.

Oui, en réalité, j’ai vécu beaucoup de choses à Gérone, de très belles choses, mais aussi de grandes déceptions. J’ai eu la chance de faire partie de l’équipe lorsque nous avons enfin atteint la première division pour la première fois de l’histoire du club. Et cela n’a pas été facile : nous avons perdu plusieurs barrages et connu des après-midi très tristes à Montilivi… Mais, à force de persévérance, nous avons fini par y arriver et ce sont, pour moi, des souvenirs inoubliables. Lorsque j’étais petit, j’allais au stade pour voir l’équipe et j’ai toujours rêvé de pouvoir représenter Gérone un jour et porter son maillot. J’ai finalement réalisé ce rêve.

Que représente, selon vous, Míchel pour le club, sachant qu’il a également été l’entraîneur lors de ces deux dernières saisons ?

Nous serons nombreux à considérer qu’il est le meilleur entraîneur de l’histoire du Girona. La plupart des gens retiendront les performances de l’équipe lors de la saison où elle a terminé troisième du championnat, ainsi que sa qualification pour la Ligue des champions. Comme je le disais, même les plus optimistes n’auraient jamais osé rêver d’un tel résultat. Mais je tiens également à souligner que, dès son arrivée à Gérone, il a cherché à s’imprégner de la culture locale et à connaître l’histoire du club. Il a osé apprendre et parler catalan, et je pense que cela a beaucoup plu. Je crois que la majorité des supporters l’admirent et qu’il a pleinement mérité cette reconnaissance.

C’est précisément ce que je voulais aborder avec vous. À quel point est-il important qu’un entraîneur arrive avec cette volonté de s’intégrer ?

Il était fréquent de l’entendre parler catalan lors des conférences de presse, et il était très bien intégré au club, à la ville et à la communauté locale. Je pense qu’il est essentiel que les entraîneurs et les joueurs ne considèrent pas les clubs dans lesquels ils évoluent comme de simples entreprises qui les emploient. Le football est quelque chose de spécial, de différent, qui suscite de nombreux sentiments et de fortes émotions chez les gens. Je pense qu’il l’a compris dès le départ. Comme vous le disiez, même sans disposer de facilités particulières, il essayait déjà de tenir ses conférences de presse en catalan. Et je pense que cette démarche est positive non seulement pour lui, mais aussi pour les joueurs. S’ils voient que leur leader — l’entraîneur au sein d’un groupe — adopte cette attitude, ils peuvent eux aussi comprendre que c’est la bonne voie à suivre.

Selon vous, comment Gérone pourrait-il parvenir à se stabiliser ? Peut-être en devenant un habitué de la première division ?

Oui, je pense que c’est ce que nous souhaiterions tous. Bien entendu, il faut être exigeant et ambitieux, tout en gardant les pieds sur terre, car la concurrence est extrêmement forte. De grands clubs évoluent en première division. Ce que nous aurions aimé obtenir, et je pense que nous avons été proches d’y parvenir, c’est que Gérone puisse s’installer durablement dans l’élite pendant de nombreuses années. L’objectif serait de ne plus devoir lutter constamment pour éviter la relégation et de pouvoir, à certains moments, se rapprocher d’une qualification pour les compétitions européennes. Je pense que le club a franchi des étapes importantes pour pouvoir y prétendre. Mais, au final, de nombreux facteurs entrent en jeu et beaucoup d’équipes poursuivent les mêmes objectifs. Aujourd’hui, le club doit faire face à cette réalité : le retour en deuxième division, un niveau que le Girona connaît déjà et avec lequel il n’est finalement pas inhabituel qu’il doive composer.

Que représente, selon vous, le City Football Group pour Gérone en tant que club ?

J’étais au club lorsque le City Football Group est arrivé, et l’instabilité était alors importante. Je pense que son arrivée a donné un nouvel élan et apporté une certaine sérénité, permettant aux joueurs et au staff technique de se concentrer sur le football, les entraînements et la compétition, plutôt que de se préoccuper de la fragilité institutionnelle ou économique du club. Cela lui a donc apporté une solidité financière qui s’est maintenue au fil du temps. Ce n’a pas été un succès éphémère, comme cela s’est produit dans d’autres clubs où de grandes entreprises étrangères arrivent, mais ne restent que pendant une période limitée. Le groupe a toujours affirmé qu’il s’agissait d’un projet à long terme et, jusqu’à présent, les faits semblent le confirmer.

Pour en venir au retour du Girona en LaLiga Hypermotion, comment voyez-vous l’équipe en ce début de saison ?

Lors des premiers matchs, on voyait effectivement une équipe en construction. Après tout, ce n’est pas facile lorsque de nombreux joueurs ont évolué en première division, au plus haut niveau, et qu’ils doivent soudainement jouer en deuxième division. Cela demande aussi une certaine humilité et l’acceptation de la réalité à laquelle ils sont confrontés. Toutefois, lors des derniers matchs, on a déjà constaté un engagement collectif et une meilleure cohésion au sein de l’équipe. Il ne fait aucun doute que le Girona dispose d’un bon effectif pour rivaliser en deuxième division. Il y a des joueurs de grande qualité et je pense que tout laisse à croire que le club se battra dans le haut du classement, même si je ne sais pas s’il parviendra à obtenir une montée directe.

Absolument, et il n’y a aucune raison de le nier. Le Girona possède l’un des budgets les plus importants du championnat, voire le plus important. De plus, lorsqu’un club descend de division, il bénéficie également d’une compensation financière qui l’aide. Le club a réussi à conserver un noyau de joueurs qui évoluaient en première division, ce qui montre qu’ils ont un niveau élevé. Alors oui, l’objectif du Girona est de retrouver la première division.

Afegeix Top Girona com a font preferida de Google de forma gratuïta.

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat

Activar ara

Eloi Amagat: «Per fi, els nens i les nenes de Girona estaven orgullosos de ser del Girona»

Eloi Amagat, un dels jugadors més importants a la història recent del Girona, del que n’és aficionat des de molt petit. El que va ser un dels centrecampistes de referència del quadro català també va passar per la MLS abans que ho fes Leo Messi.