Pregunta: Acumula vuit anys al Girona en diverses etapes, abans de l’arribada de Míchel. Com va viure la transformació del club amb l’ascens a Primera?
Resposta: Amb molt d’orgull, perquè, al capdavall, fa molts anys, la meva primera temporada al Girona va ser quan tenia 18 anys. Estàvem a Segona B i el club, certament, no era ni de bon tros el que és ara.
I ho dic amb orgull perquè vaig poder viure en primera persona aquesta transformació, aquest creixement, no només de l’equip, que va arribar al màxim nivell i al futbol professional de Primera Divisió, sinó també del club i de l’afició. La massa social del Girona va créixer moltíssim i, per fi, la gent nascuda a Girona, els nens i les nenes, van poder sentir-se orgullosos de ser del Girona. Per a algú que ha nascut a la ciutat, això és molt gratificant.
P: A més, va tenir un paper important en tot aquest procés.
R: Sí, la veritat és que he viscut moltes coses al Girona, moltes de bones, però també decepcions importants. Vaig tenir la sort de formar part de l’equip quan, per fi, vam arribar per primera vegada a la Primera Divisió. I no va ser fàcil, perquè hi va haver molts play-offs perduts i tardes molt tristes a Montilivi…
Però, bé, a base de no rendir-nos, de perseverar i d’insistir, ho vam aconseguir. Per a mi són records inoblidables. Al capdavall, quan era petit anava al camp a veure l’equip i sempre vaig somiar que algun dia podria representar el Girona i vestir-ne la samarreta. Finalment, ho vaig aconseguir.
P: Com es viu, com a aficionat, aquesta muntanya russa d’emocions dels darrers anys, passant de l’ascens a la Champions League i tornant a Segona?
R: És molt difícil, perquè el contrast és enorme. Segurament, aspirar a jugar la Champions no era una cosa previsible, ni tan sols la persona més optimista es podia imaginar una fita tan espectacular com acabar tercers a la Primera Divisió espanyola. I després hi ha el contrast de tornar a baixar a Segona Divisió en poc temps, una categoria molt exigent i complicada. Això necessita un procés d’acceptació: és una mena de dol que no superes en pocs dies, sinó que has d’anar assumint amb el temps.
Al final, el futbol professional està tan igualat i la diferència és tan petita que pots passar d’aconseguir fites enormes a perdre la categoria per una relliscada o una equivocació. Ningú s’esperava que el Girona, amb l’equip i la plantilla que tenia, no aconseguís la permanència. Ha estat complicat.
P: Què creu que representa la figura de Míchel per a l’entitat, tot i que també hagi estat l’entrenador durant aquestes dues darreres temporades?
R: Molts coincidirem que és el millor entrenador de la història del Girona. La majoria de la gent es quedarà amb el rendiment de l’equip la temporada que va acabar tercer a la classificació i amb el fet d’haver-lo portat a la Champions. Com et deia abans, ni la persona més optimista ho hauria somiat. Però també vull destacar que va ser un entrenador, una persona, que des del primer moment que va arribar a Girona va intentar amarar-se de la cultura d’aquí i conèixer la història del club. Es va atrevir amb el català, i crec que això va agradar molt. Penso que la majoria de la gent l’idolatra i que s’ho va guanyar a pols.
«És essencial que els entrenadors no tractin els clubs com una empresa que et contracta»
P: Precisament d’això volia parlar. Fins a quin punt és important que un entrenador arribi amb aquesta voluntat? Era habitual sentir-lo parlar català a les rodes de premsa i veure’l molt integrat al club, a la ciutat i a la comunitat.
R: Crec que és essencial que els entrenadors i els jugadors no tractin els clubs on juguen com una empresa que els contracta. El futbol és una cosa especial, diferent, que desperta molts sentiments i emocions en la gent, i crec que ell va tenir aquesta visió des del principi.
Com deies, pràcticament sense tenir cap facilitat, ja intentava fer les rodes de premsa en català. I això no crec que sigui positiu només per a ell, sinó també per als seus jugadors. Si veuen que el seu líder, que en una plantilla és l’entrenador, segueix aquest camí, també poden entendre que és el correcte.
A més, va aconseguir crear un vincle dins l’equip, una unió molt necessària per assolir grans reptes i objectius com els que es van aconseguir en aquells anys.
P: Com creu que li anirà a l’Ajax? Sembla una cultura futbolística molt favorable a Míchel.
R: Al final, tant els jugadors com els entrenadors necessiten un temps d’adaptació, el seu propi procés. També cal adaptar-se a l’idioma i poden sorgir dificultats. Però crec que la filosofia encaixa força amb els ideals que Míchel ja ha demostrat als seus equips, aquí a Espanya i, sobretot, al Girona.
Penso que acabarà obtenint bons resultats i que l’equip jugarà com ell sempre ha defensat: sense preocupar-se gaire pel rival i amb una proposta molt atrevida. Quan algú està tan convençut del que fa, és més fàcil que els jugadors hi creguin i que arribin els resultats.
P: On creu que podria intentar consolidar-se el Girona? Potser jugant regularment a Primera?
R: Sí, crec que és el que voldríem tots. Evidentment, cal ser exigents i es pot ser ambiciós, però sempre tocant de peus a terra, perquè la competència és altíssima. Hi ha gegants que competeixen a Primera Divisió i el que ens hauria agradat aconseguir, i crec que hi hem estat a prop, és consolidar-nos a Primera durant molts anys.
No haver de patir per perdre la categoria i, en alguns moments, estar fins i tot més a prop de jugar competicions europees. Crec que el club ha fet passos endavant per poder aspirar-hi, però, al final, hi ha molts factors condicionants i molts equips que competeixen pel mateix objectiu. Ara ens ha tocat viure aquesta realitat: tornar a Segona, una categoria que el Girona ja coneix i amb la qual, al capdavall, no és estrany que el club hagi de conviure.
Per tant, crec que no és fàcil i que cal acceptar-ho, com et deia abans. Però estic segur que, més aviat que tard, hi haurà opcions de tornar a Primera.
P: En què creu que ha canviat l’entitat després de classificar-se per a la Champions i viure aquells bons anys?
R: Com dèiem al principi, hi ha hagut una transformació molt gran. Crec que el principal canvi és que ara hi ha estabilitat econòmica i institucional, i una solvència important que permet que un descens, tot i ser traumàtic i dur, no faci trontollar els fonaments de l’estructura.
Una altra cosa que sempre destaco és el que comentava abans: ara hi ha una massa social important a Girona. S’ha vist en aquest inici de temporada a Segona, en què Montilivi continua registrant molt bones entrades. Això s’ha aconseguit al llarg dels anys, amb resultats i temporades molt bones que han enganxat la gent de Girona. Ara molts estem orgullosos del club, tant si juga a Primera com a Segona Divisió, i continuem donant suport a l’equip.
P: Què creu que ha significat el City Group per al Girona com a club?
R: Jo era al club quan va arribar i la inestabilitat era important. Crec que va aportar aquest impuls i aquesta tranquil·litat perquè els jugadors i el cos tècnic ens poguéssim centrar en el futbol, en entrenar i competir, en lloc d’estar pendents de si el club era més fràgil des del punt de vista institucional o econòmic.
Per tant, va aportar aquesta capacitat de solvència que s’ha mantingut al llarg del temps. No ha estat flor d’un dia, com ha passat en altres clubs on apareixen empreses potents de fora que només s’hi queden durant un període determinat. Ells sempre han dit que era un projecte a llarg termini i, de moment, així ho estan demostrant.
P: Ara, parlant d’aquest retorn a la Hypermotion, com veu el Girona en aquest inici de temporada?
R: En els primers partits sí que es veia un equip en construcció. Al capdavall, no és fàcil quan molts jugadors han estat a Primera, al màxim nivell, i de sobte es troben que han de competir a Segona. Això també requereix un exercici d’humilitat i acceptar que aquesta és la realitat que els toca viure.
Però és cert que en els darrers partits ja s’ha vist una implicació general, una cohesió dins l’equip i, sens dubte, una bona plantilla per competir a Segona Divisió.
Hi ha jugadors de molta qualitat i crec que tot fa pensar que el Girona, no sé si aconseguirà l’ascens directe, però sí que lluitarà per les posicions altes de la classificació.
«L’objectiu del Girona és tornar a Primera Divisió»
P: Això sí que es pot dir obertament: l’objectiu és pujar.
R: Sens dubte, i tampoc cal negar-ho. És un dels pressupostos més grans de la categoria, si no el més gran. A més, quan vens d’un descens, també tens una compensació econòmica que t’ajuda. S’ha aconseguit mantenir una base de jugadors que estaven a Primera. Per tant, això vol dir que tenen un nivell alt i sí, l’objectiu del Girona és tornar a Primera Divisió.
P: Com es va viure durant l’estiu la situació de Tsygankov i d’altres jugadors?
R: És trist sortir per la porta del darrere quan has ofert un rendiment suficient per ser recordat pel teu nivell futbolístic i no per aquesta situació. Va ser un estiu complicat perquè hi va haver diversos casos, no tan extrems com el de Tsygankov, però sí de jugadors que, tot i tenir contracte en vigor amb el club, no volien ser aquí.
Crec que, al final, s’ha aconseguit que els jugadors que s’han quedat estiguin implicats en el projecte, que vulguin sumar, que vulguin tornar l’equip a Primera i que entenguin que, lògicament, també van ser responsables d’aquest descens.
Però és cert que al club i a la ciutat es va viure un estiu complicat de gestionar i d’entendre. Crec que això és el que sempre s’ha d’aconseguir quan es confecciona una plantilla: que els jugadors s’hi impliquin i hi vulguin ser, perquè, si no, és molt difícil que puguin oferir la seva millor versió.
P: Com es pot gestionar aquest mar de sentiments entre l’afició, el club i el jugador quan aquest no vol continuar perquè el projecte no és el que s’esperava, però també és responsable del descens?
R: És una gestió difícil perquè, com deies, són responsables del que ha passat, ja que formaven part d’aquella plantilla. A més, tenen un contracte en vigor que sempre s’ha de respectar.
Però després hi ha l’altra part: un cos tècnic i un club no volen tenir jugadors a disgust, que puguin perjudicar l’ambient necessari per assolir un objectiu tan exigent com tornar a Primera Divisió.
Alhora, el club també s’ha de fer valer i posar en valor els jugadors per poder aconseguir traspassos. Evidentment, no els pot regalar. Per tant, és una gestió difícil en què cal valorar molts aspectes interns, però crec que aquest estiu s’ha aconseguit gestionar la situació de la millor manera possible.
P: Va coincidir a Nova York, a la MLS, amb Taty Castellanos i Yangel Herrera. No sé si va tenir alguna influència en la seva arribada posterior al club.
R: Sí, hi va haver alguna trucada, no tant per parlar de futbol, perquè al final és fàcil veure partits de tots els jugadors que competeixen a la lliga. Però sí per comentar l’altra part, que també és important: com és la persona i quin grau d’implicació té.
La veritat és que Taty va ser un fitxatge que va funcionar molt bé aquí, a Girona, i un jugador que es va fer estimar per l’afició.
P: El mateix es pot dir de Yangel, que, a més, va estar-hi diverses temporades.
R: Sí, també va ser un jugador que, al final, crec que tampoc no va sortir de la millor manera, perquè volia continuar a Primera Divisió. Però va oferir un gran nivell durant els anys que va estar al club.
«La MLS ha experimentat un creixement molt ràpid»
P: Centrant-nos en aquella breu etapa a la MLS, com va ser jugar al New York City aquell any?
R: Va ser una experiència que necessitava, perquè feia molts anys que era aquí, al Girona, a la meva ciutat. Podríem dir que em trobava en una certa zona de confort. Quan vaig acabar la meva etapa aquí, no va ser fàcil. Sempre ho he dit: hauria continuat tots els anys de la meva carrera al Girona, perquè, al capdavall, era casa meva. Però també entenia que tot s’acaba.
Necessitava una experiència una mica exòtica, podríem dir, i l’oportunitat de viure a Nova York i continuar vinculat al City Group va ser una bona experiència.
Pel que fa al futbol, personalment no va ser la millor etapa. Crec que no vaig estar al nivell que jo mateix esperava. Però, si en faig una valoració global, crec que va ser positiu. Vaig tenir la sort de conèixer un país espectacular, formar part d’un club en creixement i compartir vestidor amb grans jugadors com Taty Castellanos, Yangel Herrera i David Villa. Per tant, va ser una bona experiència.
P: Quin paper tenia Villa en aquell vestidor? Ja era un jugador molt veterà, evidentment, però amb una enorme autoritat.
R: Tenia moltíssima autoritat. Sempre l’he definit com el millor davanter espanyol de la història, crec, o, si més no, com un dels millors i amb més títols. És cert que es trobava al final de la seva carrera, però, tot i l’edat, se li veia tant el nivell futbolístic com el personal.
Allà era un jugador importantíssim. El club havia apostat molt per ell i, pel que fa a l’adaptació, em va ajudar molt durant els primers mesos, no només al club, sinó també a la ciutat.
P: Com ha canviat la MLS i el seu nivell des d’aquells anys fins ara?
R: Ha experimentat un creixement molt ràpid. Fa temps hi arribaven jugadors de moltíssim nivell que, no sé si venien a retirar-se, però sí a viure una experiència diferent a la MLS. Recordo Lampard, Pirlo, Rooney i molts altres jugadors amb un palmarès important.
Això li va donar una gran repercussió. És cert que els clubs d’allà tenen capacitat per aconseguir que jugadors de primer nivell vagin a jugar als seus equips, i això s’ha demostrat aquestes darreres temporades amb l’arribada de Messi, Suárez i companyia.
La MLS continua creixent i cada vegada agrada més el futbol als nord-americans. Allà hi ha molta competència amb altres esports que tenen molta força, però cada temporada el futbol hi guanya més repercussió.
P: Va ser especial acabar la carrera a Olot?
R: Sí, no va ser fàcil, perquè vaig haver de viure contrastos importants en poques setmanes. Com podeu entendre, vaig passar de viure a Nova York, formar part del City Group i jugar al New York City, un club en creixement, a tornar a casa, a Girona, en pocs dies, amb totes les diferències que això comporta.
I ho vaig fer en un club com l’Olot, que, com sempre he dit, em va ajudar molt des del primer moment i on em vaig sentir important i estimat.
Va ser un bon comiat. No van ser anys tan traumàtics; també vaig viure ascensos i moments molt bonics que em van permetre acabar la meva carrera futbolística amb un bon regust de boca.
P: Doncs moltíssimes gràcies, Eloi.
R: Gràcies a tu, ha estat un plaer.
Afegeix Top Girona com a font preferida de Google de forma gratuïta.
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat